2 d’ag. 2010

Ballem!

Bueno, i ja que hi som... un poema, si se'n pot dir així, que vaig escriure acte seguit de lo que publicat abans.
A veure si us agrada...

--

Dos no es barallen si un no vol.
Un no és feliç si no vol.
Traiem-nos les màscares,
Ballem totes juntes,
Diguem: visca la vida!

El món està mal muntat.
És injust. Ens hem cagat en la nostra mare
i en la nostra essència,
la Pacha Mama d'aquí,
paisatge d'allà.
Moltes moren
(moltissíssimes)
perquè algunes
(poques, molt poques)
visquem bé.
I a sobre, som infeliços.

Dos no es barallen si un no vol
i un no és feliç si no vol.
Però totes tenim el deure d'actuar,
perquè sinó això s'acaba

Quan entenguem que tot és un,
que un és tot,
que no hi ha fronteres,
que l'equilibri és l'estat natural
entendrem
que no és un deure;
és allò pel que hem nascut.

Actuar és equivocar-se.
No és teoritzar i tenir-ho tot molt clar.
Equivoquem-nos, però actuem.
Arriba l'hora.
Ja és aquí.

Donem gràcies al vent
(ja no cal posar-s'hi de cara,
Raimon)
agafem-nos de les mans
estimem-nos
amb els ulls, amb el nas, amb els peus
amb tot el cos

Només des d'aquí
des de l'amor
des de l'alegria
per sobre dels egos
del soroll, de la tele
per sobre de les filosofies
els prejudicis, les màscares
Només des d'aquí
comunicant-nos
de cor a cor
(o de fetge a fetge,
com es vulgui)
amb la terra humida
entre els peus
i la mirada
a les estrelles

només des d'aquí
començarem a canviar

dos no es barallen si un no vol
un no és feliç si no vol
Ballem totes juntes
diguem: visca la Vida!
i actuem.

eric.

Palomino

Bueno, una mica a destemps... quelcom que vaig escriure a Palomino (existeix de veritat), pq tingeu una mica d'idea de com em sentia fa gairebé un mes.

---

Càmping "La casa de Rosa” (dimarts) 13/07/10
Palomino (Sta. Marta), La Guajira, COLOMBIA 18:30? 19h?

Osti, quin lloc més guai.
Després d'un viatge llarg, molt paranoic el de Maracaibo (Venezuela) a Maicao (Colombia): en un minibus on anàvem embotits – no es pot dir asseguts – entre les mil caixes, televisors, bosses, etc., amb gent cridanera que cada cop que hi havia control feien pot (aquí vaca, juntar cobre) per sobornar els soldadets, la broma d'haver de pagar per sortir de Venezuela; bon dinar a la terminal de Maicao i un viatge ràpid i còmode (visca els busos Caribe Express!), finalment hem arribat a Palomino (ziu-ziu!) i...
Sorpresa! Ens hem trobat les amigues de l'Anna que viuen a Bogotá, la Marta i la Mar, i una parella (noia/noi) d'Euskadi molt simpàtics (Jon i Sayoa). Hem caminat per un camí molt verd i preciós i hem arribat a aquest meravellós càmping: un paratge molt bonic, a una passa de la impressionant platja, un ambient molt guai, molt hippie, amb cuina i una gent molt maca.
De fet estic escrivint en una taula de fusta d'aquestes de tronc partit tal qual, sentint la forta remor del mar (avui està 'bravo' com diuen aquí), iluminat per la titubejant flama d'una ampolla plena de gasoil. Fins i tot els mosquits són simpàtics, estan tranquils per l'agradable oreig que esvera les palmeres. Acaba de venir el Jon regalar-me un cigarro – Rumba, el més barat, però ara mateix té gust a glòria – just quan m'estava fixant en els crits dels nens, que juguen, i dels grills (suposo que són grills), que canten.
Així que la situació genial. Em sento nou després de sucar-me (o intentar-ho) entre les ones furiosos, i córrer i estirar una mica - el cos m'ho demana - per la platja, mentre queia el sol. Per cert, la posta, de nou, té color pastel. Però sobretot m'ha revifat la terapèutica dutxa, de les que a mi m'agraden, sense sostre i amb cubell, quin plaer.
Ara arribaran les noies amb - espero - ingredients per fer espaguetis amb verdures (visca!), algunes cerveses i notícies de la Roser, a qui ens havíem de trobar aquí.
I penso en el que deia la Lola (que marxa d'aquí res, estic intentant començar a fer-me a la idea de la seva imminent absència), sobre lo fàcil que és ser infeliç. Per contra, penso que també és molt fàcil ser feliç. És tot qüestió d'actitud. l'únic real són les circumstàncies externes - entenc que és molt més agradable el que acabo de descriure que un embús per arribar a la Uni - però la manera com les perceps i com les vius, la sensació i sentiment que se'n desprèn depenen totalment de tu. És bo saber-ho.
Ara mateix no tinc cap motiu per no ser feliç; ni que l'Anna estigui mig putejada, ni que la Lola se'n vagi, ni el fet de tenir el cap a Cerdanyola - que a vegades m'impedeix allò de "viure el moment"1 - són factors que puguin alterar-me.
El repte, l'objectiu, la meta és poder viure sempre així.
Tinc la convicció que es pot :)
Au doncs, a seguir.
GRÀCIES VIDA!

eric.

1: encara que això és molt relatiu, perquè si en el moment present el que visc, sento i penso és tot el que vull fer quan torni, com serà el dia a dia, les ganes que tinc de veure-us… Fer això profundament no és, precisament, "viure el moment"?