Retrobaments, Separacions i altres

Bé, després de tants de dies, d'aprendre paciència per alguns racons de Chiapas, de perdre de vista l'Aina i l'Edu - que pel que diuen també han fet un viatge ben interessant - ens hem retrobat finalment a San Cristóbal.
Però per poc temps, l'Anna acaba de marxar cap al DF, a veure la seva amiga Marilú i conèixer la ciutat. I la Lola i jo marxem el 2, mentre que l'Aina i l'Edu encara es quedaran uns dies...
Ai!, quants camins.

Allà on érem, el projecte d'anar a una comunitat no va ser possible. L'Anna, l'Aina i l'Edu van anar a Miramar, una llacuna que diuen ben bonica. El Ramón també es va cansar i va anar cap a Boca, a relaxar-se a la platja. La Lola i jo ens vam quedar una mica, estirats a l'hamaca, aprenent de la poca gent amb qui parlàvem, rient amb el Dr. Iko, o doctoriko, un murciano ben divertit que currava allà. De seguida va tornar l'Anna i vam decidir marxar cap a Palenque. Allà ens vam instalar, una mica xocats com sempre que tornem a una ciutat, i després d'un gran esforc (no sé trobar la c trencada) de cames i bracos per mantenir l'equilibri en un camió ple de bidons buits que ens feia botar que donava gust. A Palenque, a part de la selva, vam alucinar amb l'ambient aquest de artesanos (tribu molt extesa per México pel que sembla) i, com diu la Lola, de ionquis de la Pacha Mama. Sigui com sigui, un lloc molt bonic, i vam provar unes boníssimes i gegants quesadillas. I les ruînes doncs molt guais, impressiona pel fet d'estar allà al mig, sents els monos aúlladores mentre puges les escales dels temples.
Després vam anar a la comunitat on havia estat anteriorment l'Anna, prop de Palenque, ja que els volia portar fotos i a nosaltres ens venia de gust conèixer-ho. I realment valia la pena. Una comunitat ben petitona, plena de gent humil i molt maca, enmig d'un paratge idílic, ple de plataners, plantes immenses i un riu d'un blau intens que si et despistaves se t'enduia. I molts mosquits, evidentment. Allà vam coincidir (més causalitats) amb la Bea i l'Iván de nou, i amb dos de Buenos Aires, el Juan i la Natalia, ens ho vam passar molt bé. Fent amics per aquests mons :) I amb la gent de la comunitat vam xerrar forca, i va ser la mar d'interessant. No sabien que el que estan fent es coneix més enllà de México, i ens preguntaven si quan tornéssim ens anàvem a organitzar. Hmmm, la gran pregunta, havíem d'explicar que allà les coses són diferents, no hi ha milpas, la gent viu a les ciutats, però que evidentment hem d'organitzar-nos, que hem vingut aquí per aprendre'n. Vaja, un gran record del lloc, per a la col.lecció, i moltes reflexions, com sempre.

I res, finalment arribem a la gran ciutat, el que ha sigut la nostra casa durant més temps, la gran bombolla de les contradiccions, el guaiisme, l'art, els indígenes invisibles, el fred i les muntanyes: San Cristóbal de las Casas.

Teníem idea de marxar per potes, però després d'una de les nostres assemblees i sense tenir-ho tampoc molt clar, hem decidit quedar-nos fins el 2, aprofitant que hi ha un seminari a CIDECI (aquella Universidad de la Tierra tan guai) que tothom diu que és ben interessant, i així passem el cap d'any amb tota la gent bonica que hem conegut aquí. A més, amb el fred ens sentim més a prop de casa :) Això sí, amb data de sortida. Chiapas ja és, o ho serà el dia 2, una etapa tancada. És una lluita i un món digne de veure i d'aprendre'n, però n'hi ha més, i no volem estancar-nos.

I bé, anava a escriure sobre els plans, però ja més endavant, per avui ja està bé.

Apa doncs, bon any nou a tothom!

eric.

Bona pregunta!

L'altre dia un bon amic, via e-mail, em preguntava: "com se sent un fent aquesta vida de nòmada, veient tantes sorpreses i coses dignes d'aprendre?" Em va portar un bon temps respondre. Finalment va quedar una cosa així, us ho comparteixo per si us interessa.

doncs un se sent de moltes maneres diferents. cada dia és un nou món, cada instant una oportunitat per aprendre. estàs més a prop de tu mateix, però alhora et sents molt més perdut, sense una rutina, sense els recolzaments a què estàs acostumat allà, la falsa seguretat... tens una gran sensació de llibertat, que moltes vegades comporta una mica de por. Has de prendre decisions constantment, i mai saps si l'estàs encertant. i tot el que vas coneixent et ressona per dins de manera amplificada, trobes els teus punts febles, procures millorar... sense voler et jutges, però cada dia t'adones d'alguna cosa nova. Et planteges mil i una coses, a cada moment, amb tot el que va passant. penses en el món, en què podem fer, veus misèria, hipocresia, bombolles de guaiìsme, però també veus solidaritat, esperanca i molta forca. T'adones de com n'arribes a estar de condicionat, de com tens el capitalisme clavat a la medula... veus com n'arribes a ser de petit i a vegades perd l'esperanca... però també coneixes a gent espectacular i veus que amb un somriure, amb bona voluntat i amor es pot comencar a donar la volta a la truita. també vas aprenent a renunciar, en fer i desfer mil i un projectes en un tres i no res, penses en el futur, en el passat. sents a dins persones que realment t'estimes, la distància et fa entendre moltes coses respecte allà (cerdanyola i el mon occidental en gral.). Sigui com sigui, és meravellós. Potser el millor adjectiu és agredolc, o més ben dit, ambivalent, sempre tens les dues cares de la moneda. Però, per sobre de tot, és una gran experiència per aprendre, de tu, del grup, del món. Per créixer i canviar de perspectiva. No sé si m'entens.

I apa, bon any nou!