Hola! Com bé diu l'Anna, finalment ens acomiadem de San Cristóbal i tot el que comporta... Després de l'encuentro i nits de festa, marxem amb un projecte diferent a l'anterior cap al nord de Chiapas, i estarem allà segur segur 15 dies. Potser ens quedem uns dies més per construir i de passada evitar el Nadal a la ciutat. I després ja ho veurem. Tampoc hem avancat molt, però com a mínim sabem què farem les properes dues setmanes.
I aprofito l'avinantesa per inaugurar la nova secció del viatge: companyxs de viatge! Aquí descriurem la gent amb qui anem coincidint i anem guardant al cor...
ELENA: Educadora social de Seg(j)ovia, que hauria d'haver nascut - segons les seves pròpies paraules - gitana i lesbiana. Està ben boja i li encanta fer polseres i globus d'aquests de fer formes. Viatja amb l'Amparo, i ja són a Guatemala. Van fer la màquina de TO amb nosaltres i hem sigut una família.
AMPARO: Infermera de Badajoz, potser encara més boja que l'Elena. Amb ella i el Gianfranco van anar amb l'Anna a la comunitat fa gairebé un mes ja. Hem rigut molt amb ella. Amb una mica de sort, ens les tornarem a trobar.
GIANFRANCO: Mestre jubilat de Milano, com un nen amb sabates noves. Ni idea d'on s'ha ficat, està visquent la seva segona juventut.
IVÁN I BEA: Toledanos, l'Iván cada any baixa al Sàhara (a casa del Luchaá), també molt divertits. Han participat també a la peca amb nosaltres, ha sigut part de la família i ara està a comunitat. Como no, també van cap a Guate.
RAMÓN: Periodista de Madrid, no sap què fer amb la seva vida i viatja. Aquest és una festa ambulant i està fent un curs intensiu de català. Ve amb naltros aquests dies.
EDU: El noi de Sant Hilari ho té molt ben muntat: treballa a una casa de colònies durant l'any i a l'hivern viatja. També ve amb nosaltres a la comunitat.
I bé, sempre hi ha més gent i tal, o les descripcions podrien ser més boniques i/o divertides, però tenim una mica de pressa a enllestir preparatius així que de moment això és el que hi ha.
Cuideu-vos molt i (per si de cas)... bon nadal!
eric. :)
30 de nov. 2009
24 de nov. 2009
A pocs dies de sortir de San Cristobal,... crec
Gent bonica!
Avui estic mig malalta, o sigui que no he sortit de casa, tot i que tenia moltes ganes d'anar a la trobada de dones, ja que avui es plantejaven estrategies per afrontar la violencia que patim. Sigui com sigui, ja m'arribaran les conclusions. La resta de l'equip està allà, treballant, proposant, compartint.
Creiem que ja ha arribat el moment de sortir de San Cristobal, tot i que costa una barbaritat! Quan comences a conèixer persones aquí, quan elles et comencen a conèixer a tu, quan hi comparteixes espais de treball, de lluita, de transformació, quan hi comparteixes chelas, bailes i nits de festa, comences a notar els fils invisibles que et lliguen a aquest lloc màgic. Màgic per l'entorn, màgic per la confluència d'energies posades en el mateix: la lluita per la justícia social, i màgic per les relacions teixides en aquest petit món dins de la ciutat, on importa l'enriquiment mutu, l'aprenentatge col·lectiu, el compartir, el somriure, les ganes i la voluntat, on no importa d'on ets, què has estudiat ni qui són els teus padrins (tieta, tranquila que jo sí que tinc clar qui és la meva padrina!). És fàcil, molt fàcil anar-te sumant a les iniciatives, proposar-ne d'altres, tirar-les endavant, perquè sempre hi ha espais oberts, accions en moviment on, fent i compartint, aprens en cada moment. I així, sense donar-te'n compte, poden passar mesos, anys...
Però la idea del viatge, gens lluny de saber que pot canviar en qualsevol moment, ens impulsa a sortir d'aquí, per aprendre també més enllà, perquè sí que un objectiu ferm és tornar a casa i continuar amb les nostres lluites, alimentant les nostres pràctiques amb les experiències viscudes.
Un repàs ràpid del que m'emporto de San Cristobal?
- Conèixer comunitats, amb tot el que la paraula comunitat comporta
- El talleret de Teatre de l'oprimit i les oprimides (que estan más jodidas) i el comencar a trencar amb aquesta visió imperant a casa nostra que, "si no en saps prou" més val que callis. És fent i preguntant com més s'aprèn!
- La universitat de la terra, un d'aquells espais que et fan sentir amb harmonia, on es respira una energia molt forta que et fa somriure per dins. És un espai de formació d'oficis, obert a totes les persones, d'intercanvi de coneixements, de reflexió i de lluita, d'investigació en el camp de la transformació social i engegat des de 0! Una comunitat d'aprenentatge, única al país, que, ens va portar a totes a pensar i repensar el projecte d'universitat lliure que s'està coent a Barcelona (té pàgina web, per si voleu fer-hi una ullada).
- Les converses, les relfexions, els intercanvis. La paciència de bones persones que han estat responent les nostres preguntes sobre els diferents actors en el panorama chiapanenc.
- La Otra campaña que, lluny d'exaltar les diferències entre els grups i les persones que lluiten per un canvi de sistema, per la justícia per a totes les persones, ha aconseguit protagonitzar-ne els punts d'unió, teixint una xarxa d'organitzacions que plantegen alternatives al "mal gobierno".
- La família de casa: el grup de gent amb qui hem muntat la petita màquina de resistència en el taller de teatre, i amb qui hem compartit molts altres moments.
- Les dones que han muntat i han participat en la trobada, amb les seves experències, els seus parlars i lse sevse cases obertes a nosaltres.
Segur que em descuido coses...ja aniran sortint.
un petó molt gran per cadascú i un somriure de complicitat rebel
salut!
anna
-
Avui estic mig malalta, o sigui que no he sortit de casa, tot i que tenia moltes ganes d'anar a la trobada de dones, ja que avui es plantejaven estrategies per afrontar la violencia que patim. Sigui com sigui, ja m'arribaran les conclusions. La resta de l'equip està allà, treballant, proposant, compartint.
Creiem que ja ha arribat el moment de sortir de San Cristobal, tot i que costa una barbaritat! Quan comences a conèixer persones aquí, quan elles et comencen a conèixer a tu, quan hi comparteixes espais de treball, de lluita, de transformació, quan hi comparteixes chelas, bailes i nits de festa, comences a notar els fils invisibles que et lliguen a aquest lloc màgic. Màgic per l'entorn, màgic per la confluència d'energies posades en el mateix: la lluita per la justícia social, i màgic per les relacions teixides en aquest petit món dins de la ciutat, on importa l'enriquiment mutu, l'aprenentatge col·lectiu, el compartir, el somriure, les ganes i la voluntat, on no importa d'on ets, què has estudiat ni qui són els teus padrins (tieta, tranquila que jo sí que tinc clar qui és la meva padrina!). És fàcil, molt fàcil anar-te sumant a les iniciatives, proposar-ne d'altres, tirar-les endavant, perquè sempre hi ha espais oberts, accions en moviment on, fent i compartint, aprens en cada moment. I així, sense donar-te'n compte, poden passar mesos, anys...
Però la idea del viatge, gens lluny de saber que pot canviar en qualsevol moment, ens impulsa a sortir d'aquí, per aprendre també més enllà, perquè sí que un objectiu ferm és tornar a casa i continuar amb les nostres lluites, alimentant les nostres pràctiques amb les experiències viscudes.
Un repàs ràpid del que m'emporto de San Cristobal?
- Conèixer comunitats, amb tot el que la paraula comunitat comporta
- El talleret de Teatre de l'oprimit i les oprimides (que estan más jodidas) i el comencar a trencar amb aquesta visió imperant a casa nostra que, "si no en saps prou" més val que callis. És fent i preguntant com més s'aprèn!
- La universitat de la terra, un d'aquells espais que et fan sentir amb harmonia, on es respira una energia molt forta que et fa somriure per dins. És un espai de formació d'oficis, obert a totes les persones, d'intercanvi de coneixements, de reflexió i de lluita, d'investigació en el camp de la transformació social i engegat des de 0! Una comunitat d'aprenentatge, única al país, que, ens va portar a totes a pensar i repensar el projecte d'universitat lliure que s'està coent a Barcelona (té pàgina web, per si voleu fer-hi una ullada).
- Les converses, les relfexions, els intercanvis. La paciència de bones persones que han estat responent les nostres preguntes sobre els diferents actors en el panorama chiapanenc.
- La Otra campaña que, lluny d'exaltar les diferències entre els grups i les persones que lluiten per un canvi de sistema, per la justícia per a totes les persones, ha aconseguit protagonitzar-ne els punts d'unió, teixint una xarxa d'organitzacions que plantegen alternatives al "mal gobierno".
- La família de casa: el grup de gent amb qui hem muntat la petita màquina de resistència en el taller de teatre, i amb qui hem compartit molts altres moments.
- Les dones que han muntat i han participat en la trobada, amb les seves experències, els seus parlars i lse sevse cases obertes a nosaltres.
Segur que em descuido coses...ja aniran sortint.
un petó molt gran per cadascú i un somriure de complicitat rebel
salut!
anna
-
18 de nov. 2009
De qué nos van a perdonar?
Ja que estem parlant dels i les compas, aqui va un altre text que em flipa, extret del meravellos llibre 20 y 10, el fuego y la palabra (Gloria Munoz Ramirez, México 2003).
Es la resposta que van donar, just despres de l'alçament al "perdo" que els oferia el president Salinas de Gortari.
DE QUé NOS VAN A PERDONAR?
De qué tenemos que pedir perdon? De qué nos van a perdonar? de no morirnos de hambre? De no callarnos en nuestra miseria? De no haber aceptado humildemente la gigantesca carga historica de desprecio y abandono? De habernos levantado en armas cuando encontramos todos los otros caminos cerrados? De no habernos atenido al Codigo Penal de Chiapas, el mas absurdo y represivo del que se tenga memoria? De haber demostrado al resto del pais y del mundo entero que la dignidad humana vive aun y esta en sus habitantes mas empobrecidos? De habernos preparado bien y a conciencia antes de iniciar? De haber llevado fusiles al combate, en lugar de arcos y flechas? De haber aprendido a pelear antes de hacerlo? De ser mexicanos todos? De ser mayoritariamente indigenas? De llamar al pueblo mexicano a luchar, de todas las formas posibles, por lo que les pertenece? De luchar por libertad, democracia y justicia? De no seguir los patrones de guerrillas anteriores? De no rendirnos? De no vendernos? De no traicionarnos?...
Es la resposta que van donar, just despres de l'alçament al "perdo" que els oferia el president Salinas de Gortari.
DE QUé NOS VAN A PERDONAR?
De qué tenemos que pedir perdon? De qué nos van a perdonar? de no morirnos de hambre? De no callarnos en nuestra miseria? De no haber aceptado humildemente la gigantesca carga historica de desprecio y abandono? De habernos levantado en armas cuando encontramos todos los otros caminos cerrados? De no habernos atenido al Codigo Penal de Chiapas, el mas absurdo y represivo del que se tenga memoria? De haber demostrado al resto del pais y del mundo entero que la dignidad humana vive aun y esta en sus habitantes mas empobrecidos? De habernos preparado bien y a conciencia antes de iniciar? De haber llevado fusiles al combate, en lugar de arcos y flechas? De haber aprendido a pelear antes de hacerlo? De ser mexicanos todos? De ser mayoritariamente indigenas? De llamar al pueblo mexicano a luchar, de todas las formas posibles, por lo que les pertenece? De luchar por libertad, democracia y justicia? De no seguir los patrones de guerrillas anteriores? De no rendirnos? De no vendernos? De no traicionarnos?...
QUIéN TIENE QUE PEDIR PERDON Y QUIéEN PUEDE OTORGARLO?
(Comunicat aparegut el 18 de Gener de 1994).
P.S.: perdoneu les faltes, l'ordinador té un teclat italià...
(Comunicat aparegut el 18 de Gener de 1994).
P.S.: perdoneu les faltes, l'ordinador té un teclat italià...
15 de nov. 2009
L'educació autònoma
Gent! En un dossier de cancons dels comp@s vaig trobar aquestes paraules que em van captivar. Aquí les teniu.
NUESTRO PENSAMIENTO
Es como un árbol de muchas hojas
y muchas ramas nuevas.
Es muy importante saberla,
apreciar y valorarla nuestra historia.
Vivirla es sentirla
como el agua del río
cada pensamiento es original,
pero nunca neutral.
Siempre a favor o en contra
amor o envidia,
de acuerdo o desacuerdo.
“LA POLÍTICA CANTADA”
Es una forma de luchar
apoyar o denunciar
y también de cambiar
la educación.
“LA CANCIÓN”
Educa desde el más pequeño
al más viejo,
una estrategia de guerra
psicológica o ideológica
muy utilizada.
“LA CONCIENCIA”
Nace gritando en nuestro pensamiento.
Al fin de tanto se identifica en nuestra personalidad
y pide su libertad y se expresa:
en l apolítica, en la canción,
en los trabajos
y se llama educación.
“DARLE VIDA”
Es parte de nuestra historia
en cada paso que damos
hay un equilibrio vivo que marca un tiempo
o una huella original.
“HORA DIGNA”
Es un tiempo de actuación
expresión, creación y formación
colectiva e individual
psicológica e ideológica.
UNA REVOLUCIÓN
se puede enriquecer
con canciones de las guerras
combates, hombres, materiales
artificiales o naturales.
Con esto compañeros y compañeras, podemos ver lo importante que es la música para a educación y para la lucha. Por eso, estas canciones buscan ayudar a las clases de historia, donde los niños, revisando libros, entrevistando a sus padres y abuelos, haciendo obras de teatro, poemas y demás, también conozcan la historia por medio de las canciones que ha hecho nuestro pueblo.
Además, tiene la intención de que los niños, al conocer las canciones y practicarlas, sirva para que hagan sus propias canciones, para hablar de la historia, de sus pensamientos y sentimientos, de lo que quieren y no quieren, de sentirse parte de la historia, hacerse constructores de historias, pues ya lo son y serán: soñando y peleando por un mundo justo y libre para bien de todos.
Educant persones, deixant-les ser, animant-les a ser! Com fa falta una escola així!
anna
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
