Ja hem sortit de Mèxic, i fa dies que penso com explicar les diferents sensacions que he tingut d'entrada, al parlar amb mexicans que et demanaven: "de dónde vienes?"
Venint de l'estat espanyol aquesta és una pregunta que pot generar infinitat de situacions. La història ens pesa a totes, i ens crea barreres, prejudicis i defenses. I és ben curiós com et pots arribar a sentir de diferent davant les actituds de la gent. De fet, no és curiós: si et donen la mà, dones la mà; si et venen amb peu de guerra, costa molt no posar-se al mateix nivell.
Així, davant els indígenes de Chiapas, els compas, et pesa a la nuca la història de la conquesta. No perquè parlin amb retrets, sinó tot el contrari. Tenen clar que l'opressió no és qüestió de nacionalitats, sinó de persones, perversions i afanys de poder.
Quan et robes davant d'un indígena de Zimatlán, Oaxaca, que viu a ciutat i, sense més, t'agafa i es tira una foto amb tu tot dient: mis conquistadores, llavors sí que entres en el joc de l'estira i arronsa, i saltes a la defensa per dir que no, que no ets espanyola, que la teva terra també ha estat ocupada, encara que no et vulguin escoltar.
També hi ha mestissos que et culpen de tots els mals amb el "vau venir aquí a saquejar..." i llavors pensen allò que et va dir el tiet de "no van pas ser els meus avantpassats, sinó els teus els que van venir". altre cop en peu de guerra, i amb rencors...
Els comentaris que més descol·loquen, però, són els de blancs o mestissos que afirmen, inflats, qeu vens de "la madre patria". Nooo! I aquí el sentiment és entre rebuig i tristesa, per aquesta gent que viu mirant a Europa i EEUU, d'esquena a un país de grans belleses culturals, naturals, culinàries.
Però els que m'han fet enfadar, són els que en veure't güerita (blanca) et parlen en anglès. M'ha passat en vàries ocasions, i us en vull explicar una, en un Reagge a Chalco, a l'estat de Mèxic. Se m'acosta un paio fent-se l'interessant, parlant en anglès. I jo, "hablo mejor castellano que inglés, no todas las güeritas somos gringas". I ell, en anglès "sí, però és que jo fa molt temps que visc a EEUU i ja he oblidat l'espanyol" (???!?!?!). "D'on ets?", "De Barcelona", "Ah! espanyola", "pssss...catalana" (...) I aquí ja canvia al castellà "Pero, eres de la tierra?", "Claro, de la mía, como tu serás de la tuya, no?", "No, no, del planeta tierra?", "Claro que soy del planeta tierra, a que viene eso?, "Como dices que vives en España pero no eres española...?"
Ostres, em deia extraterrestre un mexicà que deia haver oblidat el castellà per marcar-se el punt en anglès...Trist. I és que pesa tant ser frontera amb aquest coi de país...
Però tot això que us explico són només algunes topades que fan pensar. Perquè el cert és que la majoria de gent és molt hospitalària, i vol que et sentis a gust i gaudeixis al màxim de la passejada pel seu país, del que se senten realment orgullosos quan parlen de les belleses naturals, i del menjar (parlen tant de menjar com nosaltres de temes escatològics!), sense importar-los d'on vens, o important massa...El primer dia que la Marilú, el Moi i el Dany em van dur als pulques del cerro, la doña em va convidar a menjar un altre dia. El Moi i el Dany deien, "aprofita, a nosaltres no ens han convidat mai a res, i venim sovint". I així m'explicava el Moi com d'hospitalaris són, i que si en el moment de la conquesta Moctezuma en comptes de rebre els visitants amb ofrenes els hagués rebut amb armes, haguessin viscut tranquils uns quants segles més. I em demanava com rebíem els mexicans a l'estat espanyol. Tristament vam parlar de racisme, de dificultats, de prejudicis, davant la sorpresa del Moi, que va acabar així la conversa: "si total, sólo es una diferencia de melanina".
anna
Venint de l'estat espanyol aquesta és una pregunta que pot generar infinitat de situacions. La història ens pesa a totes, i ens crea barreres, prejudicis i defenses. I és ben curiós com et pots arribar a sentir de diferent davant les actituds de la gent. De fet, no és curiós: si et donen la mà, dones la mà; si et venen amb peu de guerra, costa molt no posar-se al mateix nivell.
Així, davant els indígenes de Chiapas, els compas, et pesa a la nuca la història de la conquesta. No perquè parlin amb retrets, sinó tot el contrari. Tenen clar que l'opressió no és qüestió de nacionalitats, sinó de persones, perversions i afanys de poder.
Quan et robes davant d'un indígena de Zimatlán, Oaxaca, que viu a ciutat i, sense més, t'agafa i es tira una foto amb tu tot dient: mis conquistadores, llavors sí que entres en el joc de l'estira i arronsa, i saltes a la defensa per dir que no, que no ets espanyola, que la teva terra també ha estat ocupada, encara que no et vulguin escoltar.
També hi ha mestissos que et culpen de tots els mals amb el "vau venir aquí a saquejar..." i llavors pensen allò que et va dir el tiet de "no van pas ser els meus avantpassats, sinó els teus els que van venir". altre cop en peu de guerra, i amb rencors...
Els comentaris que més descol·loquen, però, són els de blancs o mestissos que afirmen, inflats, qeu vens de "la madre patria". Nooo! I aquí el sentiment és entre rebuig i tristesa, per aquesta gent que viu mirant a Europa i EEUU, d'esquena a un país de grans belleses culturals, naturals, culinàries.
Però els que m'han fet enfadar, són els que en veure't güerita (blanca) et parlen en anglès. M'ha passat en vàries ocasions, i us en vull explicar una, en un Reagge a Chalco, a l'estat de Mèxic. Se m'acosta un paio fent-se l'interessant, parlant en anglès. I jo, "hablo mejor castellano que inglés, no todas las güeritas somos gringas". I ell, en anglès "sí, però és que jo fa molt temps que visc a EEUU i ja he oblidat l'espanyol" (???!?!?!). "D'on ets?", "De Barcelona", "Ah! espanyola", "pssss...catalana" (...) I aquí ja canvia al castellà "Pero, eres de la tierra?", "Claro, de la mía, como tu serás de la tuya, no?", "No, no, del planeta tierra?", "Claro que soy del planeta tierra, a que viene eso?, "Como dices que vives en España pero no eres española...?"
Ostres, em deia extraterrestre un mexicà que deia haver oblidat el castellà per marcar-se el punt en anglès...Trist. I és que pesa tant ser frontera amb aquest coi de país...
Però tot això que us explico són només algunes topades que fan pensar. Perquè el cert és que la majoria de gent és molt hospitalària, i vol que et sentis a gust i gaudeixis al màxim de la passejada pel seu país, del que se senten realment orgullosos quan parlen de les belleses naturals, i del menjar (parlen tant de menjar com nosaltres de temes escatològics!), sense importar-los d'on vens, o important massa...El primer dia que la Marilú, el Moi i el Dany em van dur als pulques del cerro, la doña em va convidar a menjar un altre dia. El Moi i el Dany deien, "aprofita, a nosaltres no ens han convidat mai a res, i venim sovint". I així m'explicava el Moi com d'hospitalaris són, i que si en el moment de la conquesta Moctezuma en comptes de rebre els visitants amb ofrenes els hagués rebut amb armes, haguessin viscut tranquils uns quants segles més. I em demanava com rebíem els mexicans a l'estat espanyol. Tristament vam parlar de racisme, de dificultats, de prejudicis, davant la sorpresa del Moi, que va acabar així la conversa: "si total, sólo es una diferencia de melanina".
anna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada